Viatges i moviments limitats, esdeveniments a gran escala anul·lats, quarantenes, ciutats, regions, països sencers bloquejats, aquestes són algunes de les mesures restrictives que els governs de tot el món han posat en marxa per lluitar contra la propagació mortal del nou coronavirus (COVID-19). Aquestes mesures estan lluny de tenir en compte les persones privades de llibertat.
Certes autoritats han suspès per exemple el dret dels detinguts a rebre visites de la seva família, o a emprendre tota activitat en contacte amb persones exteriors.A Iran, per tal de reduir el risc de contaminació, les autoritats han pres la decisió excepcional i dràstica d’alliberar 70.000 detinguts – generant així importants preguntes més generals sobre alternatives a la detenció no privativa de llibertat.
En situacions d’urgència es posen les coses en perspectiva. Enfront d’una tragèdia, tendim a qüestionar fins i tot els principis més fonamentals; però també a preguntar els mèrits dels mètodes i de les pràctiques establertes. Això pot portar a una reflexió benvinguda, a una evolució positiva. No podem tanmateix pas permetre’ns comprometre els drets humans.
Sembla lògica – tanmateix lloable – que les autoritats prenen mesures dràstiques per impedir que el COVID-19 no es propagui als llocs de privació de llibertat. Molts elements ens porten a pensar que una tal epidèmia tindria conseqüències devastadores.
A Itàlia, les autoritats han pres mesures dràstiques aplicables al conjunt del país, així com les mesures restrictives específiques per al sistema penitenciari. Aquestes mesures comprenen sobretot la suspensió temporal de tota visita familiar i tota activitat amb persones de l’exterior, com les activitats esportives, o de formació professional. A continuació, entre altres, l’acció dels grups en defensa dels drets, algunes d’aquestes mesures han estat rebaixades per accions alternatives, com l’extensió dels privilegis de la trucada telefònica (10 a 20 minuts per dia), el recurs a la videoconferència, i fins i tot l’arrest al domicili en certes circumstàncies. Malgrat aquests esforços, l’anunci d’aquestes mesures restrictives ha desencadenat amples moviments de resposta que han deixat ja la mort de diversos presoners. Interrogat a aquest assumpte, el representant del mecanisme nacional de prevenció (MNP) italià ha subratllat una falta de comunicació sobre la naturalesa i l’abast de les mesures preses, i ha cridat els detinguts i a les detingudes a la calma.
Cap mesura restrictiva no pot ignorar els drets humans de les persones privades de llibertat. Sigui en un context particular de COVID-19, o en la gestió d’altres malalties infeccioses, totes aquestes mesures han de, en tot moment, seguir els principis de Proporcionalitat, de Legalitat, de responsabilitat (Accountability), de Necessitat i de No-discriminació (PLANN) (veure CPT, 21e informe general (2011), §55). Les autoritats competents han de (1) fer respectar els drets i protegir la dignitat de les persones privades de llibertat, tot (2) protegint tota la població, compresos la població carcerària, de la contaminació. Si certes restriccions als règims de privació de llibertat poden ser justificades, aquests dos objectius han de ser perseguits conjuntament, sense comprometre’ls.
L’objectiu aquí no és avaluar l’acceptabilitat ni la bona intenció de les diverses respostes a l’epidèmia de COVID-19. Es tracta més aviat de plantejar algunes consideracions essencials que sovint queden relegades en un segon pla quan preval el pànic. Les situacions d’urgència criden a mesures excepcionals – encoratjant de vegades fins i tot les autoritats a prova la creativitat i la invenció. El recurs a aquestes mesures excepcionals no pot tanmateix justificar qualsevol classe de restricció.
Ha estat provat que l’aïllament mèdic prolongat crea en els pacients l’aparició de sentiments de còlera, de por, de culpabilitat, de depressió i de pensament i tendències suïcides (vegeu l’informe del Rapporteur especial sobre el dret de tota ningú a gaudir del millor estat de salut física i mental possible, Ha/HRC/38/36 (2018), §91). En un context carcerari, tals sentiments no poden que ser més que amplificats.
En situació de privació de llibertat, el dret a la vida privada i familiar pot ser subjecte a certes restriccions. Tanmateix, a l’afer Messina c. Itàlia (§61), la Cort Europea dels Drets de l’Home ha indicat clarament que les autoritats penitenciàries han d'»ajudar als detinguts a mantenir el contacte amb la seva família pròxima», perquè es tracta «d’un element essencial del dret del detingut el respecte a la seva vida familiar». En aquesta òptica, és raonable esperar que les autoritats penitenciàries que, fins i tot en cas d’urgència de salut pública, prenen les mesures necessàries per compensar l’efecte desociabilitzador de l’empresonament de manera proactiva i positiva, sobretot facilitant els contactes o la comunicació amb la família.
Les circumstàncies actuals han afectat igualment les activitats de monitoratge. Apel·lant al principi de precaució (o do no harm) el sotscomitè de les Nacions Unides per a la prevenció de la tortura (SPT) i certs MNP han suspès les seves visites, mentre d’altres han demanat de visitar els llocs de quarantena. Aquests òrgans on per mandat han de controlar el que passa als llocs de privació de llibertat, i són doncs en mesura d’identificar els signes precursors i de prevenir els abusos. En situacions d’urgència, aquests mecanismes poden jugar un paper clau, com hem vist amb el MNP italià, avaluant les mesures existents i compartint les recomanacions per prevenir i contenir el virus, pel que fa als drets i de la dignitat.
És innegable que aquesta crisi de salut pública ha exercit i continuarà exercint una pressió enorme sobre els responsables dels llocs de privació de llibertat. Aquestes circumstàncies excepcionals aixequen certes qüestions interessants en relació amb les restriccions acceptables i excessives dels règims de detenció i privació de llibertat, així com el dret efectiu a la salut durant aquesta privació.
Certes autoritats recorrent a les alternatives no privatives de llibertat, per tal de prevenir tota nova contaminació. Aquest desenvolupament indubtablement positiu és probable que demostri els mèrits de tals enfocaments en circumstàncies menys extremes. El que hauria de quedar clar és que, fins i tot sota tal pressió, les autoritats no poden permetre que la por al contagi posi en perill els drets humans de les persones privades de llibertat.
Article original: https://apt.ch/fr/blog/covid-19-in-prison/